Road to Ironman: Triatló cros de Balaguer ( Distancia Sprint ).

Ahir dia 19 de Juny i vaig participar en un triatló cross distància sprint a Balaguer. El triatló cross es aquell que combina natació, ruta ciclisme amb BTT i cursa a peu i al ser distància sprint es fan 750 metres nedant, 20 quilòmetres de ciclisme de muntanya i 5 de cursa a peu.

El dia anterior vaig estar ja a Balaguer com a espectador ja que es celebrava un triatló de mitja distància de carretera que te fama de ser molt dur i tenia ganes de veure’l. La veritat que el de distància B va ser molt dur ja que feia vent i les pujades al port d’Ager es feien molt llargues perquè anaven seguides de pujades del 13-15% la qual cosa va deixar els triatletes molt desgastats a l’hora de afrontar la cursa a peu.

A la nit vaig parlar amb la gent que havia anat a provar el circuit de BTT ja que al dia següent es jugarien les primeres posicions i em van dir que el circuit era molt tècnic ( molt difícil) i que a més a més hi havia alguns llocs on tenies que agafar la bici al coll i pujar caminant per senders impossibles de pujar damunt la bici, la veritat vaig preocupar-me una mica...

Al matí vaig aixecar-me a les 8:00 del matí, vaig esmorzar i vaig anar a buscar el dorsal, el chip i a deixar les bambes a la transició de Balaguer, ja que aquest triató comença en un pantà situat a Sant Llorenç de Montgai i acaba desprès de la última transició a Balaguer.

Un cop recollit el dorsal m’informen que hi ha algun problema amb els chips ja que s’han equivocat a l’hora de repartir-los i han donat el meu a una altra persona. Pujo a Sant Llorenç de Montgai deixo la BTT a la transició em poso el neopré i no puc entrar a escalfar a l’aigua ja que encara no m’han trobat el chip. Quan falta un minut per la sortida em donen un chip em tiro a l’aigua faig 6 braçades i preparat per la sortida noto que alguna cosa no va bé.

Sona el megàfon amb una veu que crida “60 segons per la sortida”, no em sento bé s’hem talla la respiració i noto com si em puges el menjar des de l’estómac, no hi ha temps per pensar sona el tret de sortida i començo a nedar els primers 200 metres al màxim per col·locar-me en un lloc privilegiat. Un cop estava en un bon lloc dins del primer grup però separat dels 5 primers m’intento relaxar una mica però no puc, noto que no puc respirar, m’ofego i vaig canviant de crol a braça cada 100 metres per poder vomitar i intentar agafar una mica de aire sense parar-me ja que son pocs metres i no em permeto parar, em passen 5 o 6 nedadors que m’enfonsen i em toquen al passar. Quant porto uns 750 metres ja no em puja el menjar surto de l’aigua després del moment mes angoixant dels últims 10 anys i camino per el tapís de la transició mentre s’em cauen les llàgrimes del patiment anterior.

Respiro i em reconforta sentir la Ivet que em diu que he fet un bon temps a l’aigua tot i els problemes. Agafo el dorsal, el casc amb les ulleres, em poso les sabates de bici de muntanya i corro cap al final de la transició pensant amb els 25 km de corriols i pujades tècniques. Només començar pujada i més pujada, el pitjor és el principi hi ho sé així que no baixo el ritme i arribo al tram més dur que m’obliga a pujar la bici al coll durant uns 300 o 400 metres.

La ruta comença a posar-se interessant amb corriols que pugen i baixen, el camí es posa capritxós creant milers de formes i fent-me passar per desenes de paisatges diferents cada pocs quilòmetres. Passo alguns corredors que s’han acomodat i arribo feliç a la última transició.

Començo a córrer a un bon ritme i comença la pujada que dura uns 3 quilometres, baixo una mica la velocitat i sense adonar-me’n ja sóc al final, un últim esforç i la alegria de haver acabat una altra aventura.