Duatló Terrassa 18/12/2011:

Duatló cross celebrat el día 18/12/2011 ha estat un duató ràpid però exigent amb la primera part de cursa a peu de 6km sortint de la part de Can Roca al nord-est de Terrassa tot seguit per una sèrie de camins i corriols amb bastant desnivell. A la primera transició he arribat en una bona posició i desprès d’agafar la bicicleta començava el tram de pujada. El circuit btt era de dues voltes quasi iguals amb una pujada llarga forta poc tècnica i una baixada tècnica però ràpida. Al cap de mes o menys una hora i mitja arribo a la ultima transició agafo les sabates i surto disparat intentant allargar el pas i oblidar el dolor que noto al dit a cada pas que faig. He quedat el 78è de 327 participants no es un èxit però he tingut molt bones sensacions, sobretot amb la bici i això vol dir que els entrenaments estan donant el seu fruit.

Previa Duatló Terrassa:

El passat diumenge al duatló de Solsona vaig trepitjar una pedra a la part del circuit de cursa a peu i em vaig lesionar el segon i tercer dit del peu esquerre. Aquesta setmana no he pogut entrenar tot lo be que he volgut la part de córrer però el dolor i la inflamació han anat disminuint i crec que podré córrer prou bé.

Duatló Solsona:

Arriva el dia 11 del 11 del 2011 i a la localitat de Solsona te lloc el duatló de sant Ponç que rep el nom del pantà on es celebra la prova. Son vora les 1o del matí, fa molt fred i estic escalfant i corro per la presa del pantà per on passa una brisa que aixeca l’aigua quasi congelada i em glaça les articulacions que per molt que corri i corri pareix que no s’escalfen.

S’apropa l’hora de la sortida i intento anar a guardar un bon lloc per tal de que no em passi com últimament que se’m posen 4 motivats al davant que em molesten i em fan baixar el ritme en el primer tram simplement perquè es creuen que tenen mes nivell del que tenen.

Sona el tret de sortida i “vaya caos”! s’ha posat un quad a donar la sortida i se li ha calat, la gent s’amuntona, xoca, es pega, trepitja fora del circuit, etc... desprès de unes quantes caigudes, cops, espentes i trepitjades agafo un ritme adequat i comença una pujada molt exigent que fa que molts atletes paren de córrer a trams per poder seguir endavant. Els petits corriols i el gran desnivell fan que no pugui adelantar als atletes que no porten un ritme de carrera prou ràpid com per anar davant meu. Desprès de la transició agafo la bici i gaudeixo d’un circuït molt ràpid ple de carretera i trams de muntanya amb poc corriols. Arribo ràpid a la ultima transició i començo a córrer a un bon ritme fins al final que hem permet estar dintre dels 3 primers classificats del etb- VIC i així donar punts al club i d’alguna manera tornar-los una mica el favor que em fan ajudant-me aquest any. Molt content i amb ganes de més.

Duatló Valldoreix:

Som a dia 4 de Desembre al duatló de Valldoreix. Aquest duatló no forma part dels duatlons del circuit català però he decidit fer-lo com a entrenament ja que la BTT em dona potència i es una de les coses que s’han de millorar de cara als triatlons de carretera de l’estiu.

El circuit és una mica mes curt que normalment i consta de: 4’8 de cursa a peu seguits de 17 amb btt i 2’4 finals de cursa a peu.

Un cop donada la sortida em col·loco 3er i poc a poc em van passant corredors fins que em quedo a la posició numero 10 o 12 i començo a sentir una respiració al clatell, hi ha algú mes que em vol passar. Quant em giro m’adono que és Marcel Zamora! Que fa al meu costat? Com és que no corre mes?. Correm junts els primers quilometres i al últim quilòmetre fa un canvi de ritme i s’escapa. Desprès de la transició volo pel circuït de btt ja que es d’un nivell molt baix i quasi no hi ha muntanya, arribo al últim segment de la prova i acabo amb la 14ena posició. El resultat no reflexa el content que estic ja que Marcel Zamora només ma tret 2 minuts!!  

Duatló Cross Ametlla del Vallès:

Soc a Taradell, son les 7 i mitja del matí i estic carregant al cotxe la bicicleta de muntanya ja que avui es celebra un duatló de muntanya a l’Ametlla del Vallès amb 6 Km. Cursa a Peu / 20 Km. BTT / 3 Km. Cursa a Peu. Fa fred els vidres del cotxe estan glaçats i la boira marinera deixa en incògnita el temps que farà avui i jo no paro de pensar amb la llista de coses que he de portar ( a veure per la 1ª transició el casc, per la segona.....).

Arribo a les 8 i mitja a l’Ametlla i crec que es el primer cop que arribo a una proba i ho tinc tot controlat fins i tot em sobra temps!!

 

Preparo el material amb cura i intento fer un bon escalfament ja que segurament toqui sortir molt fort i la meva meta avui es fer-ho bé a la cursa a peu perquè segons dice el circuit BTT es molt dur i tots els cracks de muntanya aprofitaran per passar-me pel damunt.

Avui és la primera prova que corro formant part del club triatló etb de Vic el qual em donarà un cop de ma per aquesta temporada i per tant no puc relaxar-me es hora de exigir-me una mica més!.

Donen la sortida i em poso a un bon ritme dins del primer grup i desprès de fer uns carrers esfaltats de baixada dins del costerut poble entrem dins la muntanya i ara si que pareix que comença el duatló. Durant el primer segment de cursa soc adelantat per algun triatleta i en passo a algunts mes vaig dels 30 primers.

Arribo a la transició i la faig prou ràpida i comença el segment btt, de seguida em passen 5 o 6 ciclistes, apreto les dents i pedalo com mai per tal de que no em passin més . Intento beure una mica mentre pujo i pujo pels carrers de la vila i comença el corriol, pujada per variar... Dins del meu cap només es repeteix la frase “No pot pujar eternament, no pot pujar eternament, no pot .....” 4 o 5 km després començo a notar que em marejo noto les cames buides, em falta l’aire i tinc molta, molta set. Alguna cosa va mal em rendeixo al pensament "pot pujar eternament! " i baixo el ritme per tal de no acabar vomitant que pareix que serà el que passarà vulgui o no vulgi.

 

No he parat de pedalar xo el triatleta que pareixia un professional ara pareix un aficionat de diumenges al matí fent la ultima pujada abans de parar a esmorzar jeje. Em passen molts ciclistes cada cop que apareix una pujada i poc a poc noto que em tornen les forces i recupero un bon ritme que ja no deixaré fins al final de la cursa. Disfruto dels corriols aprofito les baixades i intento dibuixar la millor traçada per tal de guanyar temps passar a alguna “barbie” (son els triatletes masculins que a les pujades estan forts i pujen ràpid perquè porten fent ciclisme molt temps però que a les baixades se’ls i ajunten els genolls, claven frens, treuen un peu dels pedals i creen una cua espectacular al corriol fent caure molta gent inocent).

 

En un adelantament a una “Barbie” es fa petit el corriol em toca i caic al terra. M’aixeco ràpid fet una fera i pedalant amb ràbia en busca de passar-lo “no pot ser que aquest em guanyi”. De repent sento una roda que se m’està acostant, miro enrrere i.... ES UNA NOIA. Corrent ni l’havia vist la qual cosa em recorda que me relaxat massa i que tinc d’apretar per tal de que no m’acabi passant. M’esforço fins arribar ala última transició em poso les bambes i corro tranquil fins al final ja que sé que ara segur que no m’agafa.

Arribo a meta amb 2h i 14 min. No es un bon resultat però aquí estem per aprendre i avui m’emporto una bona lliçó.