EXTREMEMAN SALOU 226

sábado, 7 de enero de 2012

Sant Silvestre Manlleu: 31-12-11

Son les 5:30 de la tarda ja soc a casa i noto que l’últim dia de l’any no pot acabar així, rendint-me a la primera dificultat i mentre em dutxo recordo que hi ha una altra sant Silvestre a Manlleu i saps que?..... M’apunto!!
Arribo a Manlleu a les 6:40 fa molt fred i vaig amb roba curta, agafo el dorsal i escalfo fent 4 accelerades abans de posar-me a la línia de sortida. Amb tota la barra del món passo als grups de participants fins col·locar-me a la primera líniai... A PER TOTES!.


Sona la senyal de sortida i als pocs metres em col·loco primer, tinc bones sensacions i tot i que aquí hi ha bons triatletes i duatletes jo sóc ràpid amb la cursa a peu i sa d’aprofitar. Al cap de 1km començo a notar les cames buides (no tinc força) el cor va bé, no vaig passat de pulsacions i en condicions normals aguantaria aquest ritme els 5km de cursa però... els 8 o 9km de Taradell m’han destrossat i ara començo a patir les conseqüències. Baixo una mica el ritme però poc tot i que l’he baixat el suficient com per a perdre algunes posicions, vaig el 5è i no perdo de vista als primers. Pocs metres abans de la arribada em passen dos corredors mes fent un esprint i acabo 7è.
Ara si que ja es pot acabar l’any, tampoc l’he guanyat aquesta però ho hagués pogut fer en el cas d’estar amb bones condicions. Estic molt content amb l’esforç i les sensacions de les dues carreres, el cos aguanta esforços que ni nosaltres mateixos som capaços de imaginar.



BON ANY NOU!!!

31-12-11 Sant Silvestre Taradell:

Dissabte i últim dia de l’any, avui es celebra a Taradell la segona edició de la cursa Sant Silvestre i com l’any passat consta de 8 o 9km de muntanya. La sortida es al centre del poble i la cursa transcurreix per tot de corriols i pistes molt tècniques que rodegen la població. Surto de casa amb l’Adam i el “Richi” i tot fent bromes anem corrent molt suau a forma de escalfament cap a la plaça de les Eres.

Hi ha un ambient molt festiu i a la sortida observo algunes cares nervioses però es nota poc la tensió, res a veure amb les curses a les que m’estic acostumant a competir. Hi ha força gent que porten disfresses perquè es donen dos premis, un al primer classificat i un a la millor disfressa, així que tots aquells que saben que no poden guanyar se’n han posat una.

Soc a la línia de sortida i miro als costats pensant a veure qui pot ser un possible rival ja que crec que aquí es rifa una victòria i jo tinc tots els números.

Sona el tret de sortida i començo fent unes passes ben llargues, al meu costat hi ha la “llebre” que marca les direccions pels carrers del poble fins arribar al corriol. No m’estic esforçant al màxim perquè vull guardar forces per desprès i sense adonar-me’n vaig primer. A cada cantonada em vaig girant per a que la “llebre” em senyali la direcció perquè no em pot seguir, en un d’aquets girs veig l’Adam que va en segona posició ens quedem mira’n i riem perquè no ens ho esperavem (que cracks!) . Arribo al camí i deixo de preocupar-me de la llebre, perquè ara ja hi ha marques i no em fa falta que em guií ningú.  Així que comencem a enfilar-nos muntanya amunt i a endinsar-nos dins al bosc.

El bosc està humit i tot i que avui fa un dia solejat les parts mes frondoses del bosc estan molt fredes, hi ha tolls, fang, pedres congelades i petites gotes de gel per totes les fulles on no toca la llum. Em sento bé, no vaig ofegat i estic mantenint el ritme, escolto la meva respiració i sento el soroll que fan les fulles seques i els petits tolls que fan saltar l’aigua quant i passo per sobre.   Passen els primers kilòmetres i allí estic, sol al mig del bosc sense parar ni un moment a pensar i seguint les marques de la cursa. M’entres corro vaig pensant amb el segon dorsal que ens han donat ja que dalt de tot de la muntanya han col·locat una bústia i em de posar el segon dorsal per tal de verificar que no ens em saltat aquell pas. El corriol puja i puja i de sobte sacava la calma, sento unes passes que s’apropen cap a mi pel darrera i la meva preocupació augmenta al fixar-me que no sento la respiració entretallada del corredor la qual cosa vol dir que no va ofegat. Uns metres mes tard i a menys d’un kilòmetre del pic mes alt de la muntanya aquest em passa, pareix que vagi molt fresc i això desanima ja que jo ho estava donant tot per aguantar aquella pujada mortal. Apreto les dents amb força i intento seguir al primer participant i quant arriba al cim tira el dorsal a la bústia i s’equivoca de camí. Torno a ser primer! No puc deixar perdre aquesta oportunitat i corro amb força i motivació cap a la meta, de sobte veig algunes cintes per el terra i se’m presenten alguns trencants al davant, no se per on es el circuït!! Però no hi ha temps per pensar perquè el primer participant en qualsevol moment s’adonarà que s’ha equivocat i vindrà a per mi. Veig un corriol a ma esquerra que encaixa bastant amb la direcció del poble i començo a baixar per el corriol, uns metres mes tard em veig rodejat de matolls, M’HE PERDUTT!! Salto alguns matolls, passo per baix d’un arbre i aparto fulles i rames en un últim alè de esperança esperant trobar el camí però.... no hi ha solució estic perdut i he de tornar enrere.



Torno enrere i agafo el corriol correcte, no se en quina posició estic però vaig malament. Corro i corro endavant passant per baixades molt tècniques a les que no faig ni cas i desprès d’alguna que altra caiguda i d’alguna ensopegada continuo corrent amb força, la ràbia fa que no senti el cansament ni el petit (flato) que començo a tenir. Durant la baixada passo uns 7 corredors i arribo a meta en una bona posició, crec que he fet dels 5 primers.

En menys de dos minuts arriba l’Adam i en menys de 5 el Richi. Estic cansat i decebut per la posició però a la vegada content per l’esforç i el moment. Ara és la hora de menjar coca i fer una copa de cava amb els amics. Hagués pogut acabar l’any amb un trofeu però no ha pogut ser, tot i això em quedo amb la sensació de haver-ho donat tot que sempre recompensa.