PREVIA EXTREMEMAN SALOU:

Avui és dissabte dia 2 de Juny i demà participo en l’Extrememan de Salou on m’esperen 475 participants i 226km per recórrer nedant, en bici i a peu.  Es l’objectiu principal de l’any i tot es nou per mi ja que en cap de les proves disputades fins ara he fet cap de les distàncies que tinc que superar demà i a mes a mes l’una darrera l’altra sense parar. He calculat els temps i comparant-me amb gent que la va fer l’any passat m’agradaria baixar de les 13 hores tot i que, arribar fins aquí i fer tot aquest llarg camí per tal d’aconseguir el repte ja em dona una recompensa moral.

Es molt difícil i dur preparar una prova d’aquestes característiques ja que si ets una persona activa el dia a dia et deixa poques hores per a un mateix i tens de tenir molt clar que les as d’invertir amb això.

Farà uns 16 mesos em vaig proposar unir-me a la tribu triatleta i algun dia formar part d’aquell grup exclusiu de “super herois” anomenats Ironmans. Durant aquest temps he entrenat al màxim fent cas de tots els consells que m’han anat donant els professionals dels que m’he rodejat i escoltant sempre la opinió de l’expert per tal de millorar constantment.

Plantejar-se un repte i saber tirar endavant tot i les adversitats t’aporta moltes coses i et fa millor com a persona. Crec que aquest any m’he adonat de que no hi ha res impossible si un mateix posa totes les ganes i l’esforç per aconseguir-ho. Estic totalment d’acord en la frase “per esdevenir alguna cosa possible s’ha d’intentar un cop i un altre lo impossible”.

L’hivern a estat dur, no estic acostumat a les baixes temperatures de Vic on el vent que arriba passa abans pels Pirineus i disminueix la temperatura de forma dràstica. No m’han parat ni la pluja, ni les setmanes de boira on amb tot el dia no veus el sol, ni els dies de -9ºC, ni les setmanes de vint i pico hores d’entrenament i aquí estic a punt de demostrar-me a mi mateix i als meus coneguts si realment sóc un home de ferro o no.

Son les 10 del matí, fa molta calor  i estic esperant davant del recinte on es la el Briefing, es a dir on ens explicaran les normes, la forma de preparar el material i les advertències pertinents per tal de no ser sancionats o fins i tot desqualificats el dia de la prova.

Mentre escolto els membres de la federació espanyola de triatló i els diferents encarregats de la cursa miro a un costat i a l’altre de la sala mirant les cares dels diferents participants. Semblen relaxats i sembla que no tinguin cap dubte de tot el que s’està explicant, com si ho tinguessin tot controlat. Aquí es on comencen a sorgir els dubtes: he entrenat prou? Estic en el millor moment de la temporada? Uff...

Desprès de dinar amb alguns triatletes arriba el meu amic Rios i desprès de 4 bromes els nervis han desaparegut. Ell te la fórmula de fer que tot sembli senzill i a mes a mes, tenir algú de confiança al costat que saps que estarà allí durant tota la cursa et fa sentir protegit i segur. Si parlem de super herois per a mi segurament ell seria el mes gran de tots els que hi ha a la cursa, ja que sempre esta quant el necessito i sempre dona el 100% per ajudar.

Mes tard arriben Jusepet i Angi que també m’han vingut a veure i demà al matí arribaran alguns familiars i amics més que venen a animar-me.

Preparo la bici a boxes i juntament amb Rios anem a l’hotel a repassar tot el material per la cursa i seleccionar la roba que en aquest cas es difícil perquè tot i que la calor que fa avui ens han advertit que demà i haurà grans ruixats que no se sap quan arribaran.

Desprès de relaxar-nos amb la companyia de Virgi que ha passat a veure’ns per l’hotel anem a sopar. Acte seguit pugem a l’habitació, ja son les 10 de la nit i m’he d’aixecar a les 4 així que ens posem al llit i intentem descansar. Desprès d’uns quants intents de dormir frustrats comencem a parlar i a fer bromes i a riure fins mes o menys les 12 de la nit que em quedo adormit sense cap tipus de nervi i amb una tranquil·litat absoluta de cara a demà.